La Gran Piràmide

Ella era una dona normal. No tenia cap tret que la destaqués d’altres dones. No era ni jove ni vella, ni maca ni lletja, ni alta ni baixa. En una paraula, hi havia infinitat de dones com ella. S’havia dedicat a criar els fills intentant inculcar-los uns valors en els que ella creia. Els fills responien. Anàven creixent i ella estava contenta. La vida anava passant amb els alts i baixos propis de totes les famílies, sense grans trets destacats. Podriem dir que era una vida feliç.

Però en un sol instant tota la seva vida es va veure sacsejada i aquesta dona va sentir-se envellir en un instant perquè només en un instant tota la seva vida va canviar. Va envellir anímicament. El seu món es va trencar. Totes les seves il•lusions es van fondre a causa d’un maleït accident del seu fill. El més jove dels que tenia.

L’accident va ser brutal, les esperances de viure mínimes.

Des d’aquell dia la vida ja no va ser mai més igual, i la dona va començar a sentir-se vella, a veure’s lletja, cansada i veritablement aclaparada pels esdeveniments. Però això la va fer créixer en determinació i en ganes de tirar endavant, fos com fos, partint gairebé de zero.

Ella sentia que tenia una feina pel davant molt feixuga, molt difícil i que potser no estava en les seves mans de sortir-se'n, però també sabia que la feina que ella s'havia imposat era molt i molt important, perquè creia que a la vida poques coses són tant importants com ajudar a un fill que et necessita.

I li va sortir tot el coratge i tota la força que ella no sabia que tenia. I van començar l'escalada. Perquè ella, la recuperació del fill, l'entenia com una escalada a una Gran Piràmide. La més alta de les que hi ha, i que, tot i que des de la llunyania no es pot apreciar, està feta amb graons, un damunt de l’altre. I van començar a pujar pel primer graó. Després el segon, i el tercer. Avui no sap amb certesa a quina distancia són del cim. Intueix que els falten per pujar molts i molts graons, però el que te clar és que si cauen s'hauran d'aixecar. I cauran moltes vegades, però la mare intentarà sempre parar el cop i fer-lo menys dolorós.

I arribarà el dia, després de molta lluita i algunes frustracions, que arribaran al cim i recordaran les satisfaccions que els ha produït l'escalada. I oblidaran (tant de bo ho aconsegueixin) les frustracions que han patit pel camí. I la mare tindrà el seu moment de joia en pesar que ha contribuit, ni que sigui una mica, en la recuperació del seu fill.

I malgrat els anys que hagin passat, ella es sentirà més jove, més maca. Però sobretot, serà més feliç.