Llums i Ombres

Feia temps que no hi posava lletres als meus pensaments, pensaments que giren tots sobre un tema que ja s’ha fet recurrent: en el Marc i en el seu futur. Un present i un futur ple de llums i ombres, malauradament més ombres que no pas llums.

Les llums són tot el que podem fem perquè la vida del Marc sigui el més agradable i planera possible, intentant que participi en tot el que afecta a la nostra vida familiar, fent-lo protagonista de totes les decisions que s’han de prendre i que l’afecten directament. Intentem que no perdi contacte amb els esdeveniments socials que es produeixen al barri i a la ciutat. Dic que ho intentem tot i que de vegades no ho aconseguim, per un motiu o per un altre.

Les ombres són totes les coses que avui no pot fer i que probablement li costaran molt de fer en un futur.

Ell, com tots els joves, tenia la seva vida privada. Coses i esdeveniments de la seva vida que si volia les compartia i si no se les guardava per a ell. Grans o petites, tant se val, era la seva intimitat. Ara d’intimitat no pot tenir-ne gaire perquè necessita ajuda per gairebé tot. Si vol anar a comprar ell decideix quants diners vol portar però algú l’ha d’acompanyar i donar-li la cartera quan ha de pagar. Sembla un detall sense importància però no ho és.

No pot tenir companyia femenina perquè ell no la pot buscar, i quan dic companyia femenina no em refereixo a una noia per passar una estona, d’aquestes estones que es paguen amb diners. No. Em refereixo a una companya amb la que s'hi pogués relacionar i tenir-hi una certa complicitat, que el fes sentir que per algú és important. Si aconseguís això, seria com si li hagués tocat la loteria; però la loteria bona, perquè l’altra, la dolenta, ja li va tocar fa nou anys el dia que el van atropellar.

Aquell sí que va ser el premi gros. Va ser tant gros que encara no se l’ha acabat. Trigarà molts anys a fer-ho i, malauradament, potser no ho aconsegueixi mai.

Em pregunto què deu passar pel seu cap. Tindrà assumida la seva situació? Aparentment no està trist ni sembla deprimit, però quins pensaments deuen rondar pel seu cap quan és al llit abans d’adormir-se? Deu ser conscient de tot el què ha perdut?, que molts dels seus amics ja quasi no se’n recorden d’ell, i si ho fan és una vegada l’any per felicitar-li el Nadal?. Deu ser conscient que mai podrà viure sol?, que sempre dependrà del què li facin els altre, que no tindrà mai una família pròpia, que no tindrà fills al seu voltant per veure’ls créixer? La seva llavor es perdrà.

Jo, la seva mare, no em ressigno. Lluito per ell però me n'adono que cada vegada em costa més de mantenir l’ànim. Fa cinc anys vaig escriure una carta que em va sortir del cor. Parlava d’una hipotètica piràmide a la què volíem pujar, i que cada graó era una millora en la seva recuperació. Llavors érem en els primers graons. La nostra il•lusió era, amb feines i treballs, arribar a fer el cim. Ara, cinc anys després, potser només n’hem avançat vuit o nou de graons, i temo que en tot el que ens resta de vida no aconseguirem fer el cim.

La Gran Piràmide

Ella era una dona normal. No tenia cap tret que la destaqués d’altres dones. No era ni jove ni vella, ni maca ni lletja, ni alta ni baixa. En una paraula, hi havia infinitat de dones com ella. S’havia dedicat a criar els fills intentant inculcar-los uns valors en els que ella creia. Els fills responien. Anàven creixent i ella estava contenta. La vida anava passant amb els alts i baixos propis de totes les famílies, sense grans trets destacats. Podriem dir que era una vida feliç.

Però en un sol instant tota la seva vida es va veure sacsejada i aquesta dona va sentir-se envellir en un instant perquè només en un instant tota la seva vida va canviar. Va envellir anímicament. El seu món es va trencar. Totes les seves il•lusions es van fondre a causa d’un maleït accident del seu fill. El més jove dels que tenia.

L’accident va ser brutal, les esperances de viure mínimes.

Des d’aquell dia la vida ja no va ser mai més igual, i la dona va començar a sentir-se vella, a veure’s lletja, cansada i veritablement aclaparada pels esdeveniments. Però això la va fer créixer en determinació i en ganes de tirar endavant, fos com fos, partint gairebé de zero.

Ella sentia que tenia una feina pel davant molt feixuga, molt difícil i que potser no estava en les seves mans de sortir-se'n, però també sabia que la feina que ella s'havia imposat era molt i molt important, perquè creia que a la vida poques coses són tant importants com ajudar a un fill que et necessita.

I li va sortir tot el coratge i tota la força que ella no sabia que tenia. I van començar l'escalada. Perquè ella, la recuperació del fill, l'entenia com una escalada a una Gran Piràmide. La més alta de les que hi ha, i que, tot i que des de la llunyania no es pot apreciar, està feta amb graons, un damunt de l’altre. I van començar a pujar pel primer graó. Després el segon, i el tercer. Avui no sap amb certesa a quina distancia són del cim. Intueix que els falten per pujar molts i molts graons, però el que te clar és que si cauen s'hauran d'aixecar. I cauran moltes vegades, però la mare intentarà sempre parar el cop i fer-lo menys dolorós.

I arribarà el dia, després de molta lluita i algunes frustracions, que arribaran al cim i recordaran les satisfaccions que els ha produït l'escalada. I oblidaran (tant de bo ho aconsegueixin) les frustracions que han patit pel camí. I la mare tindrà el seu moment de joia en pesar que ha contribuit, ni que sigui una mica, en la recuperació del seu fill.

I malgrat els anys que hagin passat, ella es sentirà més jove, més maca. Però sobretot, serà més feliç.